diumenge, 30 d’agost de 2020

A mig camí de la incertesa, contes i guitarra a La Sénia



El passat 27 d'agost al Centre Obrer de La Sénia, podem dur a terme amb Albino Tena  el nostre espectacle A mig camí de laincertesa, que fou ajornat mesos enrere per pandèmiques incerteses, on recito una selecció de relats del llibre del mateix títol, acompanyat, bressolat, i acaronat, per la música d'Albino.
Com sempre que fem un acte junts, el passo a recollir per casa seva i carreguem a l’ampli maleter del meu cotxe tot el material necessari que, amb el pas dels anys , va millorant en qualitat i quantitat; Albino és perfeccionista i no estalvia esforços perquè el públic i nosaltres mateixos gaudim el màxim possible d’un so com cal. Em fa gràcia veure’l dubtar entre carregar determinat cable o altaveu, perquè sempre acaba carregant-lo, per si de cas.
Ah! I avui -quasi se’n descuidava-, la mascareta, que ocupa poc espai, però pesa molt.
Arribem al Centre Obrer amb força temps, per a muntar tranquils i provar el so –en aquest punt del relat, fent servir el verb en plural soc molt generós amb mi mateix, perquè em limito a fer viatges al cotxe per carregar fato, mirar, i dir que em sembla tot bé-.
En determinat moment, Albino m’envia a buscar un ferro per a suportar la guitarra, i me’l descriu. No l’acabo d’entendre, perquè a mi no se’m fa gens insuportable la seva guitarra, al contrari, i com que dubto, n’hi porto dos, per a tenir més opcions d’encertar-lo.
Després, mentre fan proves de so amb Lluís Miró i un tècnic, Albino diu que necessito brillo –necessito tantes coses, o tan poques, segons com es miri!
Minuts abans de començar, va arribant gent, i molts amics i amigues de lletres, cosa que s’agraeix i et fa sentir acompanyat, com Viqui Almuni, element essencial per a la nostra presència avui a La Sénia, Mercè Gisbert, Ricardo Gascón, Emili Gil, Xavier Aragó, Marta Tena...
Un parell de voluntaris enviats per l’Ajuntament s’encarreguen de les mesures de seguretat, de la distància entre el públic, de la seva temperatura, etc. Albino i jo intentarem procurar que s’emocionin.
Crec que la paraula emoció és la que més busco quan escric els meus relats i quan els recito, o almenys és la que apareix, vulgui o no vulgui. Si a més m’acompanya la música d’Albino, l’emoció s’intensifica de tal manera que els personatges es fan més vius i, en algun moment, se’m fa un nus a la gola, i això és increïble, pura màgia, en tractar-se d’un relat que conec a la perfecció, que he llegit desenes de vegades, i que no es tracta d’una persona viva, sinó que és fruit de la meva invenció –per això dic que els personatges literaris sí que existeixen realment.
En acabar, improvisem algun relat que no teníem assajat, però ens surt força bé, perquè la música d’Albino i els meus relats beuen de sensacions properes.
Després, la fase més feixuga, el desmuntatge, on els escriptors ho tenim infinitament més senzill que els músics. Albino lluita aferrissadament contra una mànega que, tossuda, s’entortolliga no sabem com –un dels grans misteris de la humanitat.  
De tornada, després de refrescar-nos amb un granissat, estem cansats però molt satisfets.
Ja a Tortosa, descarreguem el fato al magatzem d’Albino, sota la impertèrrita i silenciosa mirada del seu gos, mentre una gateta molt menuda, que té de fa poc, aprofita per ficar-se sota el cotxe, aquesta xafogosa i inoblidable nit d’agost.

Cap comentari:

Publica un comentari

Comentari a instagram

   Trobo a instagram un nou comentari sobre el meu llibre  A mig camí de la incertesa , aquest cop a càrrec de  rosergcotoescriptora . Molte...