dissabte, 19 de setembre de 2020

dijous, 3 de setembre de 2020

El so de les campanes



El Jaume i l’Agustí tenen dos trossos veïns i sempre es troben per dinar a la figuera que fa de partió. La tradició ve de lluny, dels seus avis o més enrere encara; forma part d’aquelles coses que els acompanyen dia a dia i que ni es plantegen. No queden a cap hora en concret, perquè la gana i el cansament els arriba a tots dos a la vegada. Ja tenen instal·lades unes pedres que els fan de confortable seient a la vora del tronc de l’arbre. Des d’aquest mirador de privilegi, dalt de tot del coster, admiren els turons i les serres que s’estenen al davant, i en parlen amb orgull, i comparteixen tupí i cansalada.
.
Aquest és un fragment del conte El so de les campanes, del recull A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions, 2020) 
.
Qui em segueixi de fa temps sap que la meva infantesa a Cornudella és una font constant d'inspiració. El poble apareix sovint de forma explícita als meus llibres, però altres vegades, ambiento els relats en ambients rurals, no necessàriament a Cornudella, tot i que sí hi afegeixo imatges i records de la infantesa o, com en el cas de El so de les campanes, de les vivències quan anava al tros. o de les històries que m'explicaven mons pares. En aquest conte, dos pagesos comparteixen humil esmorzar a la partió dels seus trossos. Els uneixen emocions molt similars, tot i ser de pobles diferents; els separarà la guerra.

dimecres, 2 de setembre de 2020

Desengany



A l’hostal on s’allotja no hi resten habitacions, com a tota la ciutat, convertida en centre turístic de primera magnitud. Segur que els carrers són plens de viatgers com ells, i li ha semblat reconèixer una parella que viuen a Les Borges del Camp; però no gosa donar-se a conèixer, cal anar amb cura i passar completament desapercebut, perquè les conseqüències són imprevisibles. Corre el rumor que en una taverna egípcia del s. X a.C., un turista despistat intentà pagar les cerveses amb un bitllet de 10 euros, i que això va estar a punt de revolucionar l’economia mundial abans d’hora, si algú de l’organització no ho arriba a evitar a l’últim moment; però potser només es tracta d’una llegenda.
.
Aquest és un fragment del conte Desengany, del recull A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions, 2020) 
.
La immensa majoria dels contes d'aquest recull tenen un tel de tristesa, o de nostàlgia, o fins i tot de fatalitat. Comenci com comenci un relat, inspirat per l'objecte o el gest que sigui, quasi sempre m'acaba tendint cap a la tendresa que em desperten els perdedors. Però no sempre. De tant en tant m'agrada buscar el somriure, divertir-me escrivint i, alhora, normalment, aprofitar per a estirar les orelles a algú o altre, sense fer gaire mal. A mig camí de la incertesa no és una excepció, i hi he inclòs algun conte així, que serveixi per a agafar una mica d'aire. En aquest cas, Desengany és una mena de conte de ciència ficció, inspirat en futurs viatges en el temps, més o menys dirigits.

dilluns, 31 d’agost de 2020

Una matí de novembre



Amb el cap cot i el nas a un centímetre del terra, rastreja pam a pam cada racó del jardí. Busca un os. No sé si deu flairar gaire cosa, perquè darrerament ha perdut molt. La pota dreta del darrere li fa mal; no pot recolzar-la al terra i fa que la seva manera de moure’s sigui ridícula i trista.
.
Aquest és un fragment del conte Un matí de novembre, del recull A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions, 2020) 
.
A la gent que no és gaire amant dels contes, no els agraden sovint els relats on aparentment no passa res, on simplement s'explica una breu seqüència de moviments, gairebé una fotografia. Volen saber més detalls, el què, el per què, el com i, sobretot, el final. En aquest conte descric simplement un gos que rastreja el seu jardí, i tot allò que hi vulgui trobar el lector.

diumenge, 30 d’agost de 2020

Don Tomàs



Era auster en paraules i gestos, però d’una precisió mil·limètrica. De vegades em quedava embadalit observant els moviments metòdics amb què escrivia una divisió a la pissarra, la perfecció dels sisos, la gràcia dels cincs, la bellesa d’uns tresos impossible d’igualar. Enmig d’un reverencial silenci, dibuixava amb guixos de colors les parts d’una flor, que mai més no he oblidat (pistils, estams, corol·la, calze...), i intuïa en aquelles línies un amor de sobrietat exquisida.
.
Aquest és un fragment del conte Don Tomàs, del recull A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions, 2020) 
.
En aquest recull, i també en els anteriors, hi ha diversos contes inspirats en una de les professions que més admiro, la de mestre. En aquest cas es tracta de Don Tomàs, un professor de l'antiga EGB, inventat, inspirat més o menys en records propis o, més ben dit, en sensacions, amb molta més ficció que realitat. Un nou personatge secundari de la vida que em desperta tendresa. 

Tres dotzenes de boines



Avui és el dia de la Cinta de 1964, festa grossa a Tortosa, i el iaio es muda més que mai. S’ha passat mitja hora al lavabo, afaitant-se amb cura i pentinant el majestuós  bigot que li tapa la boca. S’ha posat la millor roba que té a l’armari i després, davant del mirall, com si executés un minuciós ritual, es col·loca amb les dues mans una de les boines que, com cada any, estrena tal dia com avui.
.
Aquest és un fragment del conte Tres dotzenes de boines, del recull A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions, 2020) 
.
Sovint em pregunten en què m'inspiro per a escriure els relats. En aquest cas concret, la idea em va ser gairebé regalada, arran d'una conversa amb l'amic Xavier Aragó , i en què em parlà d'un vell i convençut carlista. 
Al relat faig referència a la postguerra, al franquisme, al carlisme, a la por que surava entre el silenci a totes les cases..., però el que em va atraure és un gest concret del protagonista, tant se val la seva ideologia, i que comportava una càrrega immensa d'emocions.

A mig camí de la incertesa, contes i guitarra a La Sénia



El passat 27 d'agost al Centre Obrer de La Sénia, podem dur a terme amb Albino Tena  el nostre espectacle A mig camí de laincertesa, que fou ajornat mesos enrere per pandèmiques incerteses, on recito una selecció de relats del llibre del mateix títol, acompanyat, bressolat, i acaronat, per la música d'Albino.
Com sempre que fem un acte junts, el passo a recollir per casa seva i carreguem a l’ampli maleter del meu cotxe tot el material necessari que, amb el pas dels anys , va millorant en qualitat i quantitat; Albino és perfeccionista i no estalvia esforços perquè el públic i nosaltres mateixos gaudim el màxim possible d’un so com cal. Em fa gràcia veure’l dubtar entre carregar determinat cable o altaveu, perquè sempre acaba carregant-lo, per si de cas.
Ah! I avui -quasi se’n descuidava-, la mascareta, que ocupa poc espai, però pesa molt.
Arribem al Centre Obrer amb força temps, per a muntar tranquils i provar el so –en aquest punt del relat, fent servir el verb en plural soc molt generós amb mi mateix, perquè em limito a fer viatges al cotxe per carregar fato, mirar, i dir que em sembla tot bé-.
En determinat moment, Albino m’envia a buscar un ferro per a suportar la guitarra, i me’l descriu. No l’acabo d’entendre, perquè a mi no se’m fa gens insuportable la seva guitarra, al contrari, i com que dubto, n’hi porto dos, per a tenir més opcions d’encertar-lo.
Després, mentre fan proves de so amb Lluís Miró i un tècnic, Albino diu que necessito brillo –necessito tantes coses, o tan poques, segons com es miri!
Minuts abans de començar, va arribant gent, i molts amics i amigues de lletres, cosa que s’agraeix i et fa sentir acompanyat, com Viqui Almuni, element essencial per a la nostra presència avui a La Sénia, Mercè Gisbert, Ricardo Gascón, Emili Gil, Xavier Aragó, Marta Tena...
Un parell de voluntaris enviats per l’Ajuntament s’encarreguen de les mesures de seguretat, de la distància entre el públic, de la seva temperatura, etc. Albino i jo intentarem procurar que s’emocionin.
Crec que la paraula emoció és la que més busco quan escric els meus relats i quan els recito, o almenys és la que apareix, vulgui o no vulgui. Si a més m’acompanya la música d’Albino, l’emoció s’intensifica de tal manera que els personatges es fan més vius i, en algun moment, se’m fa un nus a la gola, i això és increïble, pura màgia, en tractar-se d’un relat que conec a la perfecció, que he llegit desenes de vegades, i que no es tracta d’una persona viva, sinó que és fruit de la meva invenció –per això dic que els personatges literaris sí que existeixen realment.
En acabar, improvisem algun relat que no teníem assajat, però ens surt força bé, perquè la música d’Albino i els meus relats beuen de sensacions properes.
Després, la fase més feixuga, el desmuntatge, on els escriptors ho tenim infinitament més senzill que els músics. Albino lluita aferrissadament contra una mànega que, tossuda, s’entortolliga no sabem com –un dels grans misteris de la humanitat.  
De tornada, després de refrescar-nos amb un granissat, estem cansats però molt satisfets.
Ja a Tortosa, descarreguem el fato al magatzem d’Albino, sota la impertèrrita i silenciosa mirada del seu gos, mentre una gateta molt menuda, que té de fa poc, aprofita per ficar-se sota el cotxe, aquesta xafogosa i inoblidable nit d’agost.

Comentari a instagram

   Trobo a instagram un nou comentari sobre el meu llibre  A mig camí de la incertesa , aquest cop a càrrec de  rosergcotoescriptora . Molte...